skins tv show
Reseñas

Hoy Vemos: Skins (UK)

Sona ‘Wild world’ de Cat Stevens al meu reproductor i dins el meu cap visualitzo la cara d’en Sid i en Tony al final de la primera temporada. Tràgic. Són dos dels personatges de la sèrie britànica de televisió “Skins”, catalogada com a drama per a adolescents amb un realisme exageradament brutal i un llenguatge força groller.

D’entrada he de dir que si el nivell d’anglès ho permet, és important veure la sèrie en versió original. Sempre és recomanable però, en aquest cas, els matisos de vocabulari, els accents de barri i les expressions d’slang adolescent ho fan gairebé imprescindible.

“Skins” és una sèrie crua. Se m’ocorre comparar-la amb Física o Química, no pas pel contingut ni per la seva qualitat – ni molt menys – sinó perquè que cauen dins la mateixa categoria televisiva. En una cerca ràpida topo amb un grup de Facebook que crida “No al plagio que le hace Física o Química a Skins”, i em deriven a uns quants vídeos de Youtube.

Un altre! “Yo también creo que FoQ és un ‘quiero y no puedo’ de Skins”. Bé, sí. Però mentre que podem veure paral·lelismes entre les dues ficcions, no tenen res a veure l’una amb l’altra. “Skins” està a hores lluny de l’espanyola odissea adolescent.

Però no vull endinsar-me en aquest jardí. Prefereixo parlar d’Skins i deixar de banda les odioses comparacions. El 2007 es va estrenar la sèrie a Gran Bretanya. Em vaig assabentar que el marrec de la pel·lícula ‘About a boy’, protagonitzada per Hugh Grant (film adaptat d’una novel·la de Nick Hornby, força recomanable), …que aquell marrec havia crescut i ara era un adolescent que anava a protagonitzar una sèrie.

Photobucket

Això de protagonitzar és un dir, perquè a “Skins” tots els personatges reben, si fa no fa, la mateixa importància. La temporada té 9 episodis, i dedica els vuit primers a les històries personals i tràgiques dels vuit personatges, nois provinents de famílies desestructurades, amb problemes amb les drogues, l’homosexualitat o els trastorns alimentaris, i amb ganes d’oblidar la realitat a ritme de música electrònica en festes no massa legals. Les trames estan ben lligades, els guions són sublims i els actors van ser magistralment escollits, perquè malgrat els populars temes tractats a la sèrie, són les performances d’aquests nois i noies les que ho fan tot estranyament aclaparador.

S’ha criticat l’excessiu realisme d’Skins. S’ha criticat que la idea que desprenen aquest grup d’amics pugui perjudicar la imatge dels adolescents arreu de la Gran Bretanya. S’ha criticat que noies joves i rebel-wannabe escriguin en fòrums aclamant com els agradaria viure les vides dels personatges d’Skins. Jo penso que, simplement, els personatges han tingut mala sort i han anat a parar en un grup d’amics on tots són uns desequilibrats. Déu els cria i ells s’ajunten, o com va això?

La primera temporada és realment bona. Un shock als sentits. Ràbia, tristor, compassió, pena, riures – sí, també n’hi ha – i un final de temporada contundent. *Uhh, baby baby, it’s a wild world*…

Cada dues temporades canvien els personatges i els realitzadors ens porten cares noves, històries fresques, però igual de crues, igual d’impactants, per tal que en puguem seguir gaudint, per molt schadenfreudià que ens soni. És cert, agafes certa estima als personatges durant dues temporades i desitjaries que no se n’anessin, però la qualitat de la sèrie no disminueix (massa) amb el canvi d’actors i actrius, així que se’ls perdona aquest detallet als guionistes. Quasi.

Una última recomanació: no mireu la recent estrenada versió americana d’Skins. És caqueta.

Recomanació publicada a laculturanovalres.

Bimadre de dos peques, amante de la fotografía y aprendiz de maestra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: