Maternidad y Crianza

La alimentación complementaria me entristece

Quan em pensava que això de reincorporar-me a la feina ja ho havia superat, que anem trobant la nostra rutina, que l’Aina no només somriu sinó que RIU a la llar d’infants, que està aprenent a no fer arcades quan li posem una cullera amb menjar a la boca… Just quan pensava que anàvem ben encaminats i que havíem deixat algunes etapes enrere… A mi m’agafa una nova depressió.

alimentacion complementaria lifestyle bebe

No és ben bé una depressió de manual, sinó més aviat una tristesa profunda. Per què ningú m’havia avisat que se’m faria difícil veure la meva filla menjar els seus primers aliments a banda de la meva llet? Per què ningú em va dir, quan vaig començar a donar el pit, que als sis mesos em costaria acceptar que la meva filla ja no em necessita al cent per cent?

Per una banda accepto el canvi i l’acullo amb els braços ben oberts, perquè significa que l’Aina no només creix, sinó que es pot quedar a càrrec altres persones i es va convertint, poc a poc, en una personeta una mica més independent.

Per altra banda, PLORO. No només he d’acceptar que ja té sis mesos i que es fa gran, que el temps passa massa de pressa i que en breu es mourà per sí sola, sinó que he d’acceptar que ja no sóc la seva única font d’alimentació, i em costa horrors. Em costa perquè el meu cos em recorda constantment que estic lluny de la meva filla, que cada tres hores sento la pujada de la llet, que sovint no tinc cap moment per treure-la, que pateixo per si se m’acaba i tinc por que algun dia (proper) hagi de deixar de donar-li el pit.

alimentacion complementaria lifestyle bebe

A estones no em crec que estigui tan angoixada. Em va costar instaurar correctament la lactància materna. Vaig patir tant de mal les primeres setmanes, enganxada cada mitja hora a la meva petita (o més aviat ella enganxada a mi sense deixar-me anar ni per respirar) que em pensava que això de donar el pit no estava fet per mi. Que jo no estava feta “d’aquella pasta” de la qual estan fetes les mares que donen el pit durant anys. Que jo necessitava els meus moments, els meus espais, poder cuidar del meu fill de tres anys i, sobretot, no tenir sempre un animalet acoplat a mi. Plorava perquè no podia prestar la cura i atenció a cap dels meus dos fills de la manera que necessitaven (i perquè les hormones del post-part són molt bèsties). Fins que va arribar aquell moment màgic en què les preses es van anar fent més curtes i es van espaiar en el temps, l’Aina es va començar a distreure sola i jo, sense adonar-me’n, vaig començar a donar el pit amb els ulls tancats.

Ara ja no cal, ara ja no tinc gens de ganes que s’acabi. Sé que hi ha moltes mares treballadores que han aconseguit donar el pit durant molts mesos, però no puc evitar posar-me nerviosa quan em separo d’ella i no vull que el meu cos rebi la senyal que ja no fa falta produir llet.

alimentacion complementaria lifestyle bebe

Mares que doneu el pit i que vau introduir l’alimentació complementària: com vau acceptar que ja no havieu d’alimentar la vostra criatura cada tres hores? Que substituiria preses per cereals, per fruita, per verdura? Sé que el pit s’ha de seguir donant, que és l’aliment principal fins l’any de vida, i que l’Aina no dorm per les nits si no li dono el pit CADA HORA (sí, encara estem encallats aquí i no evolucionem) però, tot i així, en alguna part profunda de mi, em dol. Jo no estava preparada per aquesta nova etapa, bàsicament perquè pensava que als sis mesos ja no estaria alletant la meva filla. Suposo que és gradual, com tots els canvis, i que poc a poc anirà prenent menys teta i més sòlid, i que no me n’adonaré i ens haurem endinsat plenament en una altra etapa però, mentrestant, tot plegat em costa.

SaveSave

Bimadre de dos peques, amante de la fotografía y aprendiz de maestra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: