Esperando notícias

Comença una setmana important, i em llevo amb mal de cap i privada de son. Que l’Èric torni a casa després d’uns dies significa que no em puc desenganxar del seu costat ni per anar a dormir. El malestar i el mal humor no són cosa dels dilluns, perquè aquí cada dia és igual. Ben pensat, aquí agraïm els dilluns, després de caps de setmana moguts i preguntes impertinents. Aquí els dilluns són gairebé «glòria». Gairebé.

Al meu voltant no hi ha més que silenci. El bosc quiet, la platja tranquil·la, el mar calmat. Encara estic massa adormida per captar la bellesa de tot plegat i apreciar allò que en diuen «les coses bones de la vida». De vegades, em costa trobar coses bones a la vida.

Hi ha dies, però, en què és fàcil. L’Èric dient mama estic content de venir a casa, o l’Èric parlant-me de coses noves, o l’Èric llevant-se i dient mama he dormit bé, quan ha fet tot el contrari. L’Èric. Una cosa bona de la vida. Allí dalt de tot, a la llista de les coses més més més bones de la vida.

Se’m fa estrany pensar que aviat hauré de compartir l’amor brutal que sento per ell, però m’agrada pensar que no es tracta de dividir l’amor que ja sento, sinó multiplicar-lo per dos. Crec que no es pot estimar per duplicat amb aquesta intensitat. Crec que moriré d’amor.

Fa temps que esperem aquest dijous. Tot i que, en realitat, sabem que no canviarà res, que un pèsol seguirà sent un pèsol per molt que es digui Peppa Pig o Pocoyó, i a un fill no te l’estimes més per ser nen o per ser nena.