Primer día de escoleta

Com si m’haguessin extirpat una part vital de mi, deambulo pels carrers esperant que passi l’hora, esperant anar a buscar la petita Aina a la llar d’infants.

Període d’adaptació? Es diu així perquè la mare s’ha d’adaptar a deixar la nena a la llar. Primer una hora, després dues, després tres. I, poc a poc, la mare es va acostumant a aquella sensació de caminar pel carrer sense empènyer un cotxet, sense sentir plors ni riallades, i es va acostumant a la síndrome de falta-de-nadó. On és? Me l’he deixat a la fleca? Aquesta qui plora és ella? Ah no, calla, que ella està a la llar. Per què sacsejo amunt i avall el carretó del supermercat? Perquè s’adormin les verdures?

Vés a fer un cafè i torna en una hora, m’han dit. Un cafè? Sí miri, posi’m una til·la doble. Em trobo una coneguda: què et passa? Acabo de deixar la meva nena de cinc mesos a la llar per primera vegada. Ella també és mare i em comprèn. Ella estarà la mar de bé, em diu tothom. Deixarà de plorar aviat. Sí, i jo ploraré durant una setmana fins que m’hagi “adaptat”. Període d’adaptació…

Amb els xiscles que fa l’Aina quan està amb algú que no coneix, tinc por que en anar-la a buscar després de l’hora em diguin: té, gràcies per tot però aquí tens els teus diners. Quin bitxo!

Aix.

Mentre faig la til·la doble llegeixo això en un llibre sobre «criança feliç»: “Separar a la madre del bebé prematuramente crea un estrés en el niño que provoca alteraciones emocionales en el futuro, y problemas de salud física porque, entre otras cosas, interfiere en el tiempo que el bebé recibe lactancia materna.”

És perfecte, tot a favor.

PS: El tercer dia de dur-la aprenc que és pitjor el moment de recollir-la que el de deixar-la. No hi ha qui la calmi. Plors, respiració agitada, nerviosisme. Ja em perdonareu, però hauria de ser condemnable per llei deixar un nadó menor d’un any a la llar d’infants. I jo seria la primera detinguda.