Tenemos la sociedad mal montada
Surto del CAP amb l’Aina mig endormiscada al cotxet. Sisena vegada en tres mesos que tenim visita per febre, mocs, bronquis inflamats i tos. La darrera visita tan sols feia dues setmanes. Per fi ens diu que podem deixar el salbutamol; aquell esprai la deixava tan excitada que hauria sigut capaç d’escalar l’Himàlaia ella soleta. Ara és la grip primaveral. Perfecte, anem sumant virus a l’historial. Plors i queixes, quatre dies seguits de febre i moquets verds que surten pels llacrimals dels ulls. La doctora m’anima dient que no fa falta un ingrés hospitalari (com? Només de sentir aquestes paraules m’esgarrifo!) i diu que això ja està de baixada. Els…
Esperando notícias
Comença una setmana important, i em llevo amb mal de cap i privada de son. Que l’Èric torni a casa després d’uns dies significa que no em puc desenganxar del seu costat ni per anar a dormir. El malestar i el mal humor no són cosa dels dilluns, perquè aquí cada dia és igual. Ben pensat, aquí agraïm els dilluns, després de caps de setmana moguts i preguntes impertinents. Aquí els dilluns són gairebé “glòria”. Gairebé. Al meu voltant no hi ha més que silenci. El bosc quiet, la platja tranquil·la, el mar calmat. Encara estic massa adormida per captar la bellesa de tot plegat i apreciar allò que en…
Adiós al chupete
Sembla poc però és molt. Sembla un pas petit, però és enorme. Sembla que per ell ha estat fàcil, però estic convençuda que ha notat la diferència, que s’ha preguntant per què, i que s’ha penedit d’haver donat el xumet a aquell bitxo tan estrany amb potes d’àliga, cua de drac i pits de senyora. Sembla que hagin passat dos mesos des que va néixer, i han passat dos anys. Recordo com ahir el moment en què li vam donar el primer xumet. D’aquí deu anys recordaré el moment en què el va abandonar, mig forçat mig convençut de que era el que havia de fer. (“Èric, d’aquí dos dies…