Bebés en el Congreso
Què em passa pel cap, diu el Facebook? Hola Facebook, t’explicaré què em passa pel cap ara mateix.
Respecte al fet que Carolina Bescansa, diputada de Podemos, dugués el seu nadó de cinc mesos al Congrés:
– Em sembla fantàstic que hi hagi dones en aquest país que tenen el PRIVILEGI de dur els seus nadons a la feina. Quina llàstima que la resta de mortals haguem de fer malabarismes per criar-los amb una jornada poc conciliadora de quaranta hores laborals a la setmana.
– Que ho ha fet per «espectacle» és evident. Si això ha de servir per conscienciar la societat (les empreses, els polítics, qui faci falta) que la vida laboral és incompatible amb la maternal/paternal, endavant. Que tots els diputats i diputades duguin els seus nadons al Congrés, si fa falta. Ara, a problemes, solucions.
– Si l’Associació Espanyola de Pediatria recomana la lactància materna exlusiva fins els sis mesos de vida del nadó, mai una baixa maternal pot durar tres mesos i vint dies. Com a mínim, MÍNIM, sis mesos. Tothom que ha tingut fills sap que un nadó de quatre mesos és petit, vulnerable i dependent gairebé absolut dels seus dos cuidadors principals.
– Em sembla patètic que l’oposició critiqui el fet que la diputada dugui el seu nadó al Congrés, alegant que és perjudicial pel petit estar allí, quan el millor lloc on pot estar és als braços de sa mare, ja sigui a la parada del bus, al sofà de casa o al Congrés dels Diputats. Un nadó de cinc mesos se n’adona ben poc d’on està, mentre se senti protegit.
– Que pot anar a la llar d’infants del Congrés, també és cert. Que meravellós que tinguin una llar d’infants al mateix lloc de feina, amb un horari tan ampli com aquest (de 8 del matí a 9 de la nit). Si és gratuïta o no, això ja no ho sé. Si ho és, bé per a tots aquests treballadors, i malament per a la resta de treballadors del país, que han de pagar una mitjana de 250 euros al mes per tenir algú a qui deixar els seus fills quan no hi ha llars d’infants públiques prop de la zona on viuen.
– Sí, sempre existeix l’opció lliure de no tenir fills. Aquí cadascú valori què vol a la seva vida i quines prioritats té, faltaria més. Però que no se’ls ocorri als polítics queixar-se de la baixa natalitat, dels problemes que sorgeixen quan les mares de més de quaranta anys tenen fills o de la vellesa del país. No serem un país competent i coordinat amb la resta de països europeus líders fins que no disposem d’horaris laborals, escolars i comercials coherents amb la vida familiar.
