Un estiu mandrós. Un estiu calorós, sobrevivint a quatre onades de calor, ruixant-me la panxa amb esprai d’aigua fresca cada hora, submergint-me a la piscina i sentint-me lleugera, notant el nen donar puntades de peu sota l’aigua, desitjant veure-li la cara d’una vegada per totes. Sentint comentaris de la gent del poble, parlant-me de com d’alta tinc la panxa i dels molts dies que encara em queden per donar a llum i esperant, per l’amor de déu, que s’estiguin equivocant perquè no aguanto més i tan sols vull tornar a dormir de cara avall. Mareigs i hipoglucèmia, contraccions dia a dia que semblen les verdaderes però que no ho són,…

Passen els dies a casa, entre aquestes parets que conec de memòria, i cada setmana és una petita victòria. Les puntades de peu són més fortes, i el nen em remou els òrgans de mala manera, però cada cop, cada petit moviment és un sospir d’alleujament, la incerta seguretat que allí dins tot va bé. Se m’acaben les idees per fer passar l’avorriment entre aquesta calor soporífera i la humitat de la ciutat. A les set de la tarda arriba un respir que duu aire fresc i notícies de fora. I jo miro per la finestra i l’únic que faig és preguntar-me si d’aquí un parell de setmanes podré anar…