Mitad del embarazo: 30 semanas
Passen els dies a casa, entre aquestes parets que conec de memòria, i cada setmana és una petita victòria. Les puntades de peu són més fortes, i el nen em remou els òrgans de mala manera, però cada cop, cada petit moviment és un sospir d’alleujament, la incerta seguretat que allí dins tot va bé.
Se m’acaben les idees per fer passar l’avorriment entre aquesta calor soporífera i la humitat de la ciutat. A les set de la tarda arriba un respir que duu aire fresc i notícies de fora. I jo miro per la finestra i l’únic que faig és preguntar-me si d’aquí un parell de setmanes podré anar al poble.
Han passat els dies amb notícies de Sant Joan a l’hospital, els partits de l’Eurocopa i les trifulgues a casa per fer entendre a la gent que no, que no anem amb la selecció espanyola. Notícies de l’onada de calor, dels obrers de la façana, del copagament i de l’euro per recepta, de la sobtada i trista mort de Toni Nadal, de Mariano Rajoy fent el subnormal aquí i allà, i de la muntanya de coses que tenim per al nen impacient que ja té ganes de sortir.
I jo, amb unes ganes increïbles d’estirar les cames i veure-hi més enllà de la meva finestra.
Paciència.
