Ressenya: Comer Animales, de Jonathan Safran Foer
Escric aquesta ressenya envoltada d’una embriagadora aroma de pollastre a la llimona que emana de la cuina, i un plat de macarrons amb tonyina emplaçat uns metres més enllà. Apetitós, potser. Atraient? Sens dubte. Conscient de tot el que implica tenir aquests plats sobre la taula? Em sembla que no.
Existeix un enorme desconeixement, en general, sobre el procediment que segueix un tros de carn des que neix com a animal fins que és processat i cuinat per al delit humà. Aquest desconeixement hi és perquè la major part de la societat no vol sentir què succeeix. Sabem que hi ha quelcom que no funciona, que la indústria ramadera a escala industrial no fa les coses del tot bé, però tampoc ens calen dades específiques. Preferim degustar un bon bistec o un fricandó amb patates i salsa i, a la vegada, evitar imaginar que el plat que tenim davant era fa un temps un animal amb cara, cap, ulls, òrgans, cor i sistema nerviós pràcticament igual al nostre.
‘Comer Animales’, del novel•lista nord-americà Jonathan Safran Foer, no és una “defensa a ultrança del vegetarianisme”, tal com exposa ell mateix en les primeres pàgines. És una mescla de dades, opinió personal i testimonis de treballadors, tant de granges tradicionals com de fàbriques industrials a gran escala, amb arguments de vegans i vegetarians per aquí i per allà. La pregunta a respondre està clara: és ètic menjar animals? Foer bolca una investigació de tres anys en un llibre de gairebé quatre-centes pàgines, però deixa clar des d’un inici que no pretén sermonejar ningú.
De fet, sobta a estones el testimoni de ranxers tradicionals a petita escala, aquells que les passen magres per sobreviure enmig de la industrialització de la ramaderia. L’autor va quedar commogut per la voluntat d’aquests criadors de proporcionar als seus animals la vida més plaent possible abans de ser transportats a l’escorxador. El problema és que, als Estats Units, aquestes granges tradicionals formen només un 1% del total de la indústria de la carn. Foer dóna veu a aquests ranxers – un dels entrevistats és una ramadera vegetariana – i als seus motius ètics, personals o professionals per dedicar-se a la criança d’animals que seran tard o d’hora convertits en menjar.
El llibre és fàcil de llegir però no de digerir. Sovint no som capaços de fer-nos una idea de la “magnitud de la tragèdia” quan ens presenten xifres colossals, però en aquest cas, m’impressionen unes quantes dades. Em sobta que més de 10 milions d’animals siguin sacrificats cada any als Estats Units per servir d’aliment. També em sobta que la ramaderia industrial realitzi una contribució a l’escalfament global del planeta un 40% major que la de tot el sector del transport junt. Ja en un altre nivell, em repugna que m’expliquin que un 30% de totes les aus vives que arriben a l’escorxador presentin ossos trencats, i voldria tancar els ulls quan llegeixo descripcions gràfiques sobre maltractament gratuït i voluntari a un gran nombre d’animals de granja.
Potser és que jo sóc massa sensible. Però tal com es planteja l’autor a les darreres pàgines del llibre, “si contribuir al patiment de milers de milions d’animals condemnats a vides miserables i a morts horribles no ens motiva a [deixar de menjar una altra cosa que no sigui carn], què ho farà?” Què mengem, per què, i les seves conseqüències. A grans trets, ‘Comer Animales’ va d’això. Siguis vegà, vegetarià o omnívor, el llibre addueix dades sobre la industria ramadera que són interessants en tots els aspectes. Un llibre que, a més, porta inherent controvèrsia i que pot fer plantejar-vos si el plat que aneu a degustar és ètic, sostenible i igual d’apetitós que unes pàgines abans.
