Primer día de escuela: Empezamos P3
Catorze dies enrere vas fer tres anys. Una fita en aquest camí tan llarg que és la vida, un punt clau, un punt i a part. Tres anys ja no són aquells dos i mig de quan encara eres bebé, un bebé gran però encara amb aquella immaduresa de nadó. Tres anys són importants, són l’inici d’una etapa, marquen el començament d’un dels recorreguts més crucials de la teva encara curta vida.
Avui has començat l’escola de grans. Avui t’has llevat i m’has dit que havies dormit bé, i t’he dit que sort, perquè avui és el teu primer dia d’escola. Igual que jo, has tingut daltabaixos. A estones emocionat, amb il·lusió, amb ganes, i d’altres estones amb por, amb neguit, sense voler deixar el meu costat. Amb el cor en un puny t’he repetit una vegada i una altra que no passava res, però sé que no m’has cregut. El Jordi ha vingut corrents i t’ha dit: «Èric, no ploris, avui farem molts amiguets!» I enmig de somiquejos has assentit, poc convençut. T’has emocionat en veure que obrien aquella porta verda i gran, la porta per la qual entraràs centenars de vegades, dia rere dia, a partir d’avui.
En acompanyar-te a classe, no m’has deixat la mà i, després de dir-te adéu amb llàgrimes que he intentat amagar, he hagut de desaparèixer de sobte. A través del vidre he vist com m’has buscat desesperat, però no m’has trobat, i la meva solidesa ha cedit, he perdut les forces, i he plorat. Hormones, he pensat. Les hormones d’un embaràs al qual només li queda una setmana per finalitzar. Però sé que les hormones no n’han estat les culpables. T’he deixat allí, en aquella classe amb vint-i-quatre nens més, envoltat de joguines, palplantat enmig del caos, plorant com si no m’haguessis de tornar a veure mai més. És la jungla, he pensat. L’he deixat a la jungla.
La meva part racional sap que no és així, que en breu les professores se t’han apropat, t’han abraçat amb calidesa i t’han ofert joguines. Sé que la jungla és la visió de la meva part més emocional, les forces instintives i irreprimibles d’entrar allí i protegir-lo de tots els mals, de rescatar-lo i no deixar-lo anar. Sé que l’escola és això, i la vida també, que es tracta d’aprendre a deixar-nos anar, a entendre que no sempre podran estar als nostres braços, i nosaltres no sempre els podrem protegir. Tot forma part d’aquest procés de creixement, d’aquesta societat muntada així, d’aquesta aventura de tenir fills, d’aquests que són sang de la teva sang, i que malgrat voler tenir-los sempre a prop, sovint els tens una mica massa lluny.
Sé que anirà bé, sé que ja no plores, que jugues, que rius, que saltes, que probablement et baralles amb altres nens. Però espero que somriguis més que ploris, que si plores sigui d’alegria, que aprenguis més que oblidis, que visquis i recordis, que creixis i maduris, que t’aixequis quan caiguis i t’espolsis els genolls com si res hagués passat. Espero que tinguis més fortalesa que flaquesa, més destresa que força, més equilibri que desequilibri, més valor, més felicitat, més enteresa i seny. Però si algun dia tot falla, no desesperis, perquè serem aquí, per re-equilibrar-te i per reconduir el teu camí.
D’aquí unes hores t’aniré a buscar i correràs cap a mi amb aquell rostre ple d’alleujament. Sé que em diràs: «M’ho he passat bé, tornarem un altre dia». I jo riuré, i d’aquesta manera haurem superat un dia més, un dia important, el que sempre serà el teu primer dia d’escola.
