21 Días Con Un Recién Nacido

Diuen que els éssers humans tardem 21 dies en acostumar-nos a un hàbit. Avui fa 21 dies que l’Èric va treure el cap en aquest món, i ens estem habituant a tenir-nos l’un a l’altre.

– A les 8 am de dijous 30 d’agost vaig trencar aigües. La data prevista, ni un dia més ni un dia menys. L’Èric no va néixer fins les 5:17 am del divendres 31 d’agost. 20 hores esgotadores de part amb molts daltabaixos, risc i patiment.

– Va pesar 3 kg i 220 gr, i media 49 cm. Era a la vegada la cosa més estranya i bonica del planeta.

– Ara m’he acostumat a fer olor de nadó tot el dia. Nenuco, Johnson’s Baby, Mustela, crema hidratant, tovalloletes Dodot, bolquers Huggies.

– Puc dormir panxa avall. No saps com ho trobes a faltar fins que et priven d’aquest dret vilment als quatre mesos d’embaràs.

– Puc dormir panxa avall, sí, però interrompudament. L’Èric és considerat i pot aguantar 6 hores sense menjar de nit, però cada dia és diferent i tinc l’horari desajustat. Ara són les 3:50 am i #nodormo, mentre al meu costat el nen i el pare somnien amb calma. Enveja.

– L’hora del bany fa pal. Ell té gana i nosaltres mandra, és el final d’un dia esgotador i l’Èric és tan poc aqüàtic com el seu pare. Plors desconsolats; pràcticament l’únic moment del dia en què el sentim desenvolupar els pulmons.

– L’Èric odia les tovalloletes humides. Assumeixo que el que odia és el fet que estan humides. I fredes. Si pogués me les llençaria per sobre.

– És hiperdemandant. El pediatra diu que va néixer afamat, i necessita guanyar tot el pes que no va guanyar al meu ventre. Així que va ser impossible, després de moltes sessions d’histerisme per part seva, que s’enganxés al pit. Cap problema, 18 € de llet de farmàcia ho arreglen tot.

– És un nadó calmat. Es troba despert al llitet i no plora; observa el món amb ulls ben oberts, com si ja comprengués tot el que veu. Com que som tontos i ens fa pena que no plori, l’agafem en braços i li expliquem collonades. Ma mare li canta cançons patxangueres i l’Amparito Roca, i jo li explico coses sentint-me absurda, amb el convenciment que passa de mi i no entén ni una paraula.

– Es fa pipí quan li traiem el bolquer. Es fa pipí quan el posem a la banyera. Es fa pipí quan l’embolcallem amb la tovallola neta. Es fa pipí quan el netegen altres persones. Segur que més endavant es farà pipí de riure. I nosaltres riurem amb ell.

– El Jesús i jo comprovem que respira aproximadament cada trenta minuts. És obsessiu. Però ens preocupa.

– A la nit, ens costa dormir precisament per això. I si… I si es tomba? I si es destapa? I si acaba cobert amb la manta? I si s’ofega? I si li agafa sanglot? I si… I si… I si…

– Fa sorolls estranys constantment. Respira fort, respira ràpid, engull, estornuda, té tos, gemega… I aquests sorolls estranys també són preocupants, és clar.

– Li he fet unes 1.300 fotografies. Hola, Èric, et presento una mare obsessiva. És la teva. Deal with it.

– Passejant amb el cotxet t’adones de la irregularitat dels terres de la ciutat i la gran quantitat de barreres arquitectòniques que s’han de salvar. Però, malgrat els entrebancs, l’Èric s’adorm cada vegada que el passegem. Ignora, fins i tot, els xiulets dels coets dels diables al seguici de Santa Tecla, i això que fan un soroll ben estrident. Segons una prova que li van fer a l’hospital, no està sord, fet que ens consola.

– El dolor dels punts és (gairebé) pitjor que les contraccions més horribles. El problema és que el post-part dura més que el part. I això cansa. A més, la grogositat de la pell per culpa de la falta de ferro i la taquicàrdia per cada moviment dels primers dies ho empitjora tot de mala manera. Ara, 21 dies després i a 19 per acabar la quarantena, amb la ferida gairebé curada, tot es veu molt més de color de rosa. Quasi.

– Però tenir l’Èric al coll contra el meu pit, sentir la seva olor única i inconfusible, notar la seva escalfor, percebre com respira amb aquests pulmons tan minúsculs, escoltar com engull quan beu el biberó, veure com es tranquil.litza en el moment en què l’agafo en braços, mirar-lo als ulls, parlar-li i observar com reacciona amb la mirada, deixar que s’adormi al meu costat i assegurar-me que tot va com ha d’anar…

Tot això és impagable. Per tots aquests moments mereixen la pena les nits d’insomni com la d’avui, els nervis en sentir el seu plor quan té mal de panxa i l’angoixa constant de no tenir la certesa que una cosa tan menuda pugui estar sana, feliç, segura i protegida tal com ha d’estar.

Amb un nadó un es torna adult d’un dia per l’altre. De sobte tens a les mans una petita persona que depèn al 100% de tu per sobreviure i s’ha de treure l’instint protector, maternal i cuidador d’allà on no sabies que tenies. No és fàcil, però tampoc és res que costi d’aprendre. La natura és sàvia. Quan vol.

Per aquesta i per totes les nits de preocupació que falten per venir…

Benvingut al món, Èric.