Ordre i aventura

Recordo la calma de les primeres setmanes. Vam tenir un setembre càlid i un octubre plujós, i els dies passaven entre passejos al carrer i mandra al sofà. Recordo les matinades de biberó i les hores mortes fins que sortia el sol. Recordo el silenci de l’habitació i la respiració constant, el cos en alerta i els instints desperts. Recordo la rutina apresa sense guió, la incertesa i la inexperiència.

Recordo la força que m’obligava a tenir l’Èric a prop, i els pensaments fugaços que de tant en tant em sacsejaven. M’estima? Sap que sóc la seva mare? Per què no es calma si està amb mi? Què li passa? Té més gana? Té mal de panxa? Estarà bé? Estarà bé? Estarà bé?

Recordo les visites diàries a l’hospital per una paràlisi causada al part, la ràbia en saber que s’hauria pogut evitar, l’alleujament en veure que seria temporal, la inevitable pregunta de per què a mi, per què jo, per què el meu nen. Recordo la gràfica del creixement i la seva fam insaciable, recordo que només dormia, badallava i tenia sanglot, que amb prou feines plorava i que dormia vint hores al dia.

Recordo el meu primer aniversari amb ell, els meus vint-i-cinc anys, i com vaig desitjar amb totes les meves forces que en passéssim mil i un més tots dos junts. Recordo gairebé tots els finals de mes i la mescla agredolça de sensacions en veure’l créixer i evolucionar, i transformar-se en una petita persona activa, intel•ligent i amb el doble de mida del que establia la mitjana.

Recordo els dies en què va acomplir els seus grans primers èxits, totes aquelles proeses que s’escriuen a les agendes. Primer somriure, primera fruita, primera verdura, primeres riallades, primers intents de gatejar, primeres passes, primeres paraules (gat), primers balls i primeres cançons, primeres abraçades amb sentit, primers plors d’angoixa per separació, primera vegada que vaig tenir la sensació que el meu nen sabia qui era jo, que em necessitava de debò, que odiava que m’allunyés del seu costat, que reclamava la meva presència i que li resultava imprescindible. Primera vegada que em vaig sentir mare de debò.

Vint-i-quatre mesos són 730 dies, 17520 hores i 1051200 segons que em semblen molt poc i massa a la vegada.

Són dos anys de sensacions positives, dos anys d’experiències, d’ordre i aventura, de saber que tot encaixa malgrat que tot sigui nou, de saber que encara que la resta caigui, que el món al voltant es desfaci, l’Èric seguirà sent la única cosa estable que sostindrà tots els fonaments.

Per tu i amb tu, petit. Feliç aniversari.