Adiós al chupete
Sembla poc però és molt. Sembla un pas petit, però és enorme. Sembla que per ell ha estat fàcil, però estic convençuda que ha notat la diferència, que s’ha preguntant per què, i que s’ha penedit d’haver donat el xumet a aquell bitxo tan estrany amb potes d’àliga, cua de drac i pits de senyora. Sembla que hagin passat dos mesos des que va néixer, i han passat dos anys.
Recordo com ahir el moment en què li vam donar el primer xumet. D’aquí deu anys recordaré el moment en què el va abandonar, mig forçat mig convençut de que era el que havia de fer. («Èric, d’aquí dos dies li donaràs el xumet a la Víbria, eh?»)(«Èric, a qui li donaràs el xumet demà?» «A la Víbria!») («Èric, mira la Víbria, anem a donar-li el xumet!»)
La primera nit sense xumet ha arribat i ha acabat bé. Esperem que segueixi així, perquè el meu petit bebé ja té dos anys, va a la llar d’infants, dorm en un llit de personeta, a estones no porta bolquer i ja no duu el xumet. El meu petit bebé ja no és tan petit ni tan bebé. I l’Èric no plora pel pas del temps, pels canvis ni per fer-se gran, però la mare sí.
