El dia que vam tornar a néixer

La nostra segona filla va néixer el vint-i-sis de setembre a les onze i set de la nit. Feia cinc dies tard i la impaciència era notable. Vaig veure el seu caparró de cabell negre sortir al món i vaig tenir la sensació d’estar contemplant l’escena des d’un altre indret, aliè a mi, com si no fos jo qui estava empenyent i estigués a punt de donar a llum per segona vegada.

L’embaràs va ser llarg, intens i dolorós. Anímicament fets pols, vam empènyer mes rere mes, visita mèdica rere visita, amb esperança i desesperança, amb por i neguit, amb ganes que tot finalitzés, i ho fes de la millor manera possible.

Ens és difícil oblidar aquell vint de maig i l’hospital barceloní que tan bé ens va acollir. Sempre recordarem aquell trajecte, perduts per l’autopista, quatre persones en absolut silenci dins el vehicle, i aquell cel fosc que tan bé acompanyava els nostres estats d’ànim. Un edifici dedicat tan sols a mares, nadons i infants. Un espai trist, que desprenia vibracions estranyes, on evitàvem creuar mirades amb nens i nenes que caminaven pels passadissos.

La planta sisena, consulta deu. Unitat de medicina fetal. Cadires fredes, incòmodes. Silenci al passadís que feia a la vegada de sala d’espera. Va sortir una infermera que ens va demanar l’historial clínic. Les meves mans tremolaven, la gola aspra, la veu ronca. Li vaig donar tots els papers i vaig engolir les llàgrimes que se’m començaven a formar. Miràvem endavant, al buit, amb el pols accelerat i les mans fredes. Sortiríem d’allí sent un menys. Jo era dos, i estava convençuda que al final d’aquell fatídic dia, acabaria sent tan sols una. Encara no sabia que estava equivocada, però hauria donat qualsevol cosa per haver-ho sabut abans, per haver evitat el mal tràngol, per haver pogut respirar aquells cinc dies malviscuts.

Encara ara m’és difícil descriure tot el que vaig sentir durant la mitja hora que vam estar esperant. Si hi penso, ploro. Recordem, minut a minut, totes i cadascuna de les nostres emocions. Sempre, per molt fatídic que pugui ser el pronòstic, queda una petita part d’esperança en algun indret remot del nostre cos, allí amagat, entre el cervell i el cor, i és a aquesta minúscula engruna d’esperança on ens aferràvem. Vint-i-dues setmanes eren massa per perdre algú a qui ja havia sentit el cor, les puntades de peu, n’havia conegut el sexe i havia vist la seva carona. Vint-i-dues setmanes eren massa tard.

Van cridar el meu nom i el cor em va caure al terra. Vaig haver de recollir-ne les peces i aixecar-me de la cadira com vaig poder, i vam creuar la porta d’aquella consulta sense saber que en sortiríem amb un tímid somriure i llàgrimes lliscant galta avall. Vam seure a la cadira i a l’altra banda de la taula ens observaven una doctora i cinc o sis noies més. Ens va preguntar què ens havien comunicat, per què estàvem allí, i no entenia per què em feien repetir aquell maleït pre-diagnòstic, pronunciar aquelles paraules que tant odiava. D’acord, ens va dir la doctora, anem a fer una ecografia i després parlem de què hem observat.

Em vaig estirar i vaig tapar-me la cara amb els braços. No volia veure cap mena de reacció, no volia llegir en les cares de les metgesses el més petit indici, dubte, temor, sospita, ni en els seus ulls, ni en la seva boca, ni en la seva postura. No volia veure res, no volia saber res més de la vida. Volia enfonsar-me en aquella cadira d’hospital i apagar el món.

Van ser uns minuts eterns. Allò no acabava mai. Tan sols vaig escoltar (perquè no podia tapar-me els ulls i les orelles a la vegada) que sí, que la doctora li comentava a l’altra noia que hi havia vermis, que es veia, que allí estava. El cor, que tenia trencat en mil i una peces, de sobte va tornar a recollir-se, poc a poc. Aquella petita engruna d’esperança estava revifant. Aquella petita engruna deia: mireu-me, sóc aquí, i em dic vermis, i existeixo dins el cerebel de la vostra nena i vull ser funcional. Vaig mirar-lo a ell i vaig somriure un somriure molt, molt petit, per si de cas. Vaig assentir amb el cap. Li volia fer entendre que havia sentit allò que acabaven de dir, que potser no estava tot perdut. Va ser llavors quan la doctora va girar la pantalla i ens va ensenyar la nena. No! Per què? Si l’he de perdre, no la vull veure! I, en aquell precís instant, em vaig adonar que la petita seguiria amb nosaltres, perquè una doctora de medicina fetal no pot ser tan macabra i ensenyar-te una filla que no arribaràs a veure mai.

Vam seure a la taula una altra vegada i la doctora ens va somriure. Ens va explicar el diagnòstic i el pronòstic, i les probabilitats, relativament positives, que tot sortís bé. I jo, sense tenir-les totes de voler sentir la resposta, vaig preguntar: llavors, això significa que podem seguir endavant? És clar, va dir. Són bones notícies, malgrat tot.

I vaig plorar. Molt. En silenci, perquè tothom m’observava. Em van respectar aquell moment, no van dir res, però somreien. Sempre recordaré el somriure d’aquella doctora, mai oblidaré la seva cara. Doctora Arévalo, unitat de medicina fetal, Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Quan vaig acabar de plorar (internament, no ho vaig deixar de fer en tot el dia), ens van recomanar una amniocentesi per descartar anomalies cromosòmiques. Em van recomanar que em tranquil·litzés, que processés la informació, que anés a esmorzar, perquè no havia engolit res des de feia cinc dies, i tornés per procedir amb la prova.

Hi ha un altre moment en tota aquesta història que em quedarà marcat en el record: el moment de travessar la porta de la consulta en sentit contrari i sortir al passadís. Les nostres mares es van incorporar al seient en veure’ns sortir, i jo somreia, i plorava, i no sabia quina cara fer per no espantar-les, així que només vaig dir: està bé, està bé, està bé. Per respecte a les altres noies que esperaven ens vam allunyar i els vam explicar tot el que havia passat allí dins durant aquella hora llarga, i elles també van plorar. M’és tan difícil oblidar les seves expressions quan ens van veure sortir. M’és tan difícil oblidar aquella sensació. M’és tan difícil oblidar-ho tot.

Dos anys després, el record segueix tan viu com sempre, però l’amargor ha estat substituïda per l’esperança. La vitalitat de la nostra petita, la seva brutal intel·ligència, les cançons que canta amb tanta claredat amb tan sols dinou mesos de vida, les seves mirades, els seus moviments, la seva energia, les paraules que pronuncia dia rere dia, les converses que és capaç de mantenir amb nosaltres, l’amor persecutori que sent pel seu germà i la seva intensitat de reaccions, d’emocions, de vivències. La seva intensitat, per sobre de totes les coses, és la que ens confirma que ella està bé, que avui fa dos anys ens van donar esperances, que avui fa dos anys la nostra petita va tornar a néixer encara dins la meva panxa, i que avui fa dos anys que respirem tranquils.

Sempre queda aquella espurna de dubte, de neguit, que revifa amb les visites del neuròleg, però ella s’encarrega d’esborrar-nos la mirada de preocupació de la nostra cara, perquè ella és aquí i està bé.

Llegeix la història del seu part i més informació sobre la seva malformación congènita aquí.